UN DIMARTS D'OCTUBRE

Retornar a Barcelona sempre m’accelera. Estímuls per tot arreu, centenars, inclús milers de persones al carrer. Anar d’aquí cap allà de manera quasi automàtica sense observar de quin color és el cel o si el semàfor està en vermell. Xocar-se amb gent al metro que va embalada per arribar a la feina que, afortunada o malauradament, li roba vuit (o més) hores del seu dia. 

Aquesta sensació d’ofegament, d’anar amb una mà al pit de forma constant, de fer-te un cafè amb els llençols encara enganxats al cos, de sortir al carrer amb alguna lleganya que marxa amb la primera brisa de la matinada i d’arribar a la feina suada per culpa de la calefacció del metro. He d’admetre, molt al meu pesar, que m’agrada. Podria mentir, intentar fingir i dir que odio aquesta sensació. Que prefereixo la vida tranquil·la d’estiu, on les hores passen lentament, on et pots permetre estar una hora i mitja torrant-te sota el sol o esmorzar a les dotze del migdia dues torrades amb pernil salat i un bon suc de taronja (que també m'agrada, no soc pas idiota).

La realitat és que odio matinar, odio aixecar-me a les 7 del matí i amb el cervell encara adormit haver d’escollir quins pantalons em posaré amb aquella samarreta que em va regalar la mare fa dues setmanes. Odio anar a la universitat perquè un paio que té tan poques ganes com jo de ser allà em foti la xapa sobre un monestir benedictí que es va construir al segle XI en un poble remot de la Catalunya Medieval. Odio sortir de classe amb la sensació de no haver après res i, encara amb son, menjar alguna cosa per anar al maleït gimnàs on se suposa que he de fer exercicis de gluti i abdominal per a tenir una “silueta de vespa”. Odio anar al gimnàs i veure a totes aquestes noies que es compren modelets moníssims del Oysho amb l’objectiu, suposadament, de “suar-los”. Odio també, ser una d’aquestes noies que es compren aquests putos modelets moníssims que costen, gairebé, el que guanyo en una setmana de feina (ho sé, soc una hipòcrita). Odio tornar a casa i haver de dinar amb un total de trenta minuts i marxar escopetejada cap a la feina. Odio treballar amb nens consentits que es pensen que la vida és la que els expliquen els seus pares que, molt probablement, els portin l’esmorzar al llit cada matí. Odio sortir follada de la feina, amb les aixelles suades i les mans plenes de pintura per arribar al cinema a veure una pel·lícula que va fer ma mare ara farà un any. 

I quan dic “odio”, no em refereixo, en cap cas, a la definició estricta de la paraula. Més aviat és un odio contraproduent: un “m’agrada viure així encara que tingui unes ulleres que m’arriben, gairebé, fins a la meitat de les galtes”.

Sec a la butaca del cinema, suant com una porca i intento relaxar-me. Al costat tinc a l’Àngela, que duu la motxilla de la universitat i el portàtil a la mà, com sempre. Al costat de l’Àngela, la Judith, que parla del seu ex. I més a l'esquerra el meu estimat Manel, que es toca el bigoti amb dos dits. 

Comença la peli. Sento que és el primer moment del dia en el qual, per fi, aconsegueixo frenar. No penso en res, tan sols gaudeixo del que veig a la pantalla i inclús ric. Sento plaer. Vaig poc al cinema, potser hauria de fer-ho més. Crec que al exposar-me a tants estímuls al llarg del dia, siguin visuals o auditius, em costa focalitzar-me en una única cosa. 

Em fot ràbia acceptar-ho, perquè sempre renyo al meu germà per la relació tan tòxica que té amb el seu iPhone 14, però lamentant-ho molt, he d’acceptar que jo també pateixo d’una puta addicció al mòbil. Sento impotència, perquè tinc inquietuds: ganes de llegir, de nodrir-me de coneixements, d’anar al teatre, de veure sèries, d’anar a exposicions o inclús de quedar amb els amics i fer una birra. I ja ho faig tot això, però sento que el mòbil fa que em perdi la meitat dels moments que visc; no hi soc plenament, hi soc a mitges. 

Quan sortim del cinema anem a sopar a un bar de Gràcia, un al qual vam anar abans d’estiu amb el Manel. Parlem de la vida: la feina, els nòvios, els exnòvios, els problemes, les coses maques que ens han passat aquelles darreres setmanes, en fi, la típica conversa d'amigues que es voldrien veure més del que es poden veure. Malauradament, però, ja ho té això el fer-se gran, cada cop tens menys temps per veure a la gent que t’agradaria veure molt més i potser et toca veure al teu jefe torracollons cada dia de la setmana i somriure-li quan et diu que li “has de fer un favor”. La vida adulta, encara m’hi estic acostumant.

D’ençà que vaig tornar d’Itàlia que la meva vida ha canviat substancialment. Bé, la meva vida i, per tant, jo mateixa. M’endinso, vull pensar, en aquella època de maduresa en la qual començo a ordenar i a establir quins són els meus valors, amics i prioritats. Tot plegat deriva del procés d’autoconeixement que vaig experimentar durant l’Erasmus, on no vaig tenir més remei que enfrontar-me amb mi mateixa; descobrint totes les coses bones així com les dolentes. No me les vull donar de pretensiosa, ni de tia de vint-i-un anys que pretén donar discursos de moral ara que està madurant. Per aquest procés hi passem tots, o quasi tots, després estan els pares que amb cinquanta anys van amb monopatí a l’escola dels seus fills per a fer-se els “guais”. 

Parlar d'una “nova jo” em provoca bastanta angúnia i probablement aquesta idea està completament allunyada de la realitat. He canviat, però continuo sent l’Anna que cada cinc mesos sent l'angoixant necessitat de fer-se un “canvi de look”. 

L’altre dia parlàvem amb la Martina de com n'és de maco fer-se gran al costat dels teus amics. Nosaltres ens vam conèixer amb setze anys, quan ens creiem que la vida era pintar i fer l’idiota pels passadissos de la Massana, pensant que érem, literalment, les reines del món. Hem passat per molts moments, alguns d’increïbles, altres de no tant. Hem après a crèixer, tot i que ens feia molta por; recordo que sempre dèiem: “fer-se gran no fa tanta por si ho faig al teu costat”. I quanta raó teníem. 

Canviar és humà (sort, no?). Del que me n'adono ara és que el canvi no sempre comporta acceptació per part dels altres. Amics de tota la vida potser ara ja no ho són més. La teva manera de relacionar-te canvia i la gent que tens al teu voltant pot, o bé, acceptar-ho i continuar fent camí al teu costat, o bé, quedar-se amb la imatge del teu “antic jo” i no acceptar aquest canvi. Tot està bé; no n'hi ha una que prevalgui per damunt de l’altra. 

I suposo que ja ho té això la vida: moments, persones, decisions, etapes, inicis, finals i tota la pesca. 

Parlo de tot això com si no m’afectes en absolut, la realitat és, però, que de vegades estic al metro i em cardaria a plorar. Em venen milers de dubtes: realment estic canviant?, realment soc la persona que vull ser?, potser estic deixant enrere una versió de mi mateixa que era millor? NO HO SÉ! 

El cas és que ja no comprenc fer un sopar amb amics i gastar-me un euro vint en un vi blanc de supermercat que et farà tenir una ressaca de mil dimonis i bullir una pasta blanca i posar-li tomàquet Solis que potser va caducar fa dues setmanes. Suposo que aquesta frase ho definiria tot. M’estic fent gran. 

Aquell dimarts d’octubre, veient aquella pel·lícula de la mare, vaig pensar en tot això. En arribar a casa, gairebé a la una de la matinada i amb un munt de coses per fer l'endemà, vaig agafar l’ordinador i em vaig posar a escriure aquestes línies que acabeu de llegir. 

El Manel em mirava atordit.

La veritat és que em sento afortunada. Podria concloure en què, si més no, la qüestió que em concerneix (quasi sempre) és queixar-me. Si visqués en un poble de 2000 habitants i tingués dues hores lliures cada dia per a dedicar-me a fer la compra amb calma, igualment escriuria aquest text. El tema principal, però, seria com estan de cares les cebes o la manca d’estímuls que protagonitzaria la meva vida.

Sempre he viscut així, crec que Barcelona ja ho té això. El que ha canviat darrerament, però, és que ara soc plenament conscient d'amb qui o amb què vull gastar el temps que em queda lliure durant aquestes jornades intenses. He après a dir que no, a dedicar-li un temps prudencial a allò que vull fer, a estar plenament als llocs on vull ser-hi, a estimar millor, a comprendre que hi ha coses que no depenen de mi i sobretot hauria d’aprendre a acabar els textos perquè veig que ara m’estic enrotllant!

Bé, estimats i estimades, la joventut és meravellosa i m’encanta anar de dalt cap a baix, m’encanta plorar i riure en un interval de dues hores i anar pel carrer i trobar-me a un paio que feia quatre anys que no veia i parlar de la vida i inclús fer una birra. Voldria queixar-me menys i ser més conscient de la sort que tinc de viure com visc (és una merda perquè molts cops, amb la rutina, ens n'oblidem). 

Un petó i endavant!