Recordar…

A vegades sento que visc sense prendre consciència de les coses que em passen. Tot va molt de pressa i no tinc temps d’assimilar la majoria d’esdeveniments que ocupen la meva vida. Suposo que tot plegat forma part d’aquest fenomen meravellós sobre el qual la gent adulta sempre parla amb nostàlgia: la joventut. Que se sol definir com el “període d’existència d’una cosa que està en ple desenvolupament”, i que, per tant, avança sense fre, condicionant, en gran part, tota la teva vida.

Fa gairebé cinc mesos vaig anar a passar un dia a Venècia. Va ser meravellós. De fet, mentre ho vivia ja sentia nostàlgia; una nostàlgia molt aguda, com aquella que tots sentim de la infància. Ara, mesos després, intento recordar aquell 28 de març: com vam arribar a Venècia, els carrers, el restaurant on vam dinar i fins i tot de quin color era l’aigua dels canals. Em costa molt recordar-ho. Quan hi penso, tan sols m'envaeix una profunda sensació de felicitat; d’èxtasi; de tendresa. Però cap imatge clara del que vam fer. Això em tortura. Sempre que visc coses extraordinàries, quan viatjo, especialment, intento capturar imatges concretes de tot allò que veig perquè sé que, de la mateixa manera en la qual apareixen; desapareixen. Lluito, amb totes les meves forces, per a intentar capturar, ni que sigui, una petita part d’allò que visc.

Sento que viure el present amb la pressió de voler-ho recordar tot en un futur és una feina esgotadora. Exercitar constantment la teva ment perquè capturi i recordi amb precisió el que vius fa que, de certa manera, deixis de gaudir d’allò que està succeint ara, en el present. És impossible recordar-ho tot. Obsessionar-se en fer-ho és voler viure en un record futur del teu present; és voler beure del vas de la nostàlgia i recrear-te en això tota la vida. 

A mi em passava, de fet, a vegades encara em passa. Visc el present pensant en els moments del passat; que des de la meva perspectiva (del present) són millors que allò que m’està passant en aquell moment. És a dir, tot el fet passat sempre és millor que tot el fet present. Em lamento. I un cop passa aquell present, en un nou present, em lamento pel passat en el qual m’he lamentat anteriorment. 

Suposo que tot és queixar-se, a la fi. 

No sabria trobar una conclusió clara davant d’aquesta divergència. Ja que, per una banda, penso que viure el present lamentant-se de forma constant pel teu passat t’impedeix gaudir plenament del present. D’altra banda, però, viure el present amb la pressió de fixar una imatge exacta de tot allò que et passa per a poder recordar-ho en un futur et permet gaudir dels teus records. Doncs, que val més la pena: gaudir del present sense prendre consciència de res i condemnar-nos a no poder recordar tot allò que voldríem?, o viure el present de manera conscient i assimilar amb prudència tot allò que volem recordar?

No us espereu una resposta, perquè no la tinc. 

M’obsessiona pensar que molts dels records que tinc els creo jo mateixa quan els hi dono forma, és a dir, quan els escric o els explico a algú. 

El primer petó que em vaig donar amb el Manel va ser a una platja, tot just quan el sol començava a sortir per l’horitzó. Recordo que a l'arribar a casa no vaig poder dormir; estava constantment repetint en el meu cap cadascun dels detalls d’aquella nit. No volia oblidar-me de res, volia que aquell record se'm quedés gravat per sempre. Ara, tres anys després, penso en aquella albada i no recordo els colors exactes del cel, penso en el moment en el qual els nostres llavis es van tocar i no tinc una imatge clara. Ho recordo tot com un somni borrós.  Tan sols tinc la clarividència del que va succeir per les frases que l’Anna de divuit anys va escriure, intentant plasmar-ho tot a la perfecció. Això és el més proper a aquell moment que em queda. 

A vegades em lamento, perquè m'encantaria tenir la possibilitat de tornar-ho a viure, de tornar a sentir exactament el que vaig sentir, de poder-ho veure tot des de fora, com a espectadora. Però els moments moren tan bon punt neixen. Doncs, opto per resignar-me, pensant que jo, en un passat, vaig gaudir d’aquell moment sabent que seria un dels més especials de la meva vida. 

De certa manera, posar-li paraules a la realitat fa que aquesta perduri per sempre. L’altre dia vaig llegir: “amb les seves paraules estava allargant de debò la seva existència, perquè ara perdura en mi i en aquestes ratlles, i conec les seves i les meves arrels, i la penso, i la sé, i la trobo a faltar, la trobo a faltar molt, però és viva en l’enyorança… Perquè morim quan ja no ens recorda ningú”. I suposo que, a diferència de les persones, que moren tan bon punt són oblidades, els records escrits tenen el poder de perviure per sempre. Perquè al final, tot allò escrit, són records. 

Suposo que per això m’agrada tant escriure. Perquè sento que donant mots a les meves vivències, aquestes perduraran per sempre, encara que jo ja no hi sigui. 

Potser no visc la vida amb plena consciència, vaig d’allà cap aquí i d’aquí cap allà gaudint, simplement això. He de dir, però, de manera una mica contraproduent, que escrivint prenc molta més consciència de tot allò que em passa, a posteriori, però la prenc. I suposo que mirar enrere i veure que feliç que has sigut o aprendre dels teus errors també està bé, no?

I que viure és recordar, perquè tots estem fets de records del passat.