UN DIMARTS D'OCTUBRE
Retornar a Barcelona sempre m’accelera. Estímuls per tot arreu, centenars, inclús milers de persones al carrer. Anar d’aquí cap allà de manera quasi automàtica sense observar de quin color és el cel o si el semàfor està en vermell. Xocar-se amb gent al metro que va embalada per arribar a la feina que, afortunada o malauradament, li roba vuit (o més) hores del seu dia. Aquesta sensació d’ofegament, d’anar amb una mà al pit de forma constant, de fer-te un cafè amb els llençols encara enganxats al cos, de sortir al carrer amb alguna lleganya que marxa amb la primera brisa de la matinada i d’arribar a la feina suada per culpa de la calefacció del metro. He d’admetre, molt al meu pesar, que m’agrada. Podria mentir, intentar fingir i dir que odio aquesta sensació. Que prefereixo la vida tranquil·la d’estiu, on les hores passen lentament, on et pots permetre estar una hora i mitja torrant-te sota el sol o esmorzar a les dotze del migdia dues torrades amb pernil salat i un bon suc de tar...
